CURSA GITANOS TARADELL 2012

Aquest diumenge s'ha celebrat a Taradell la 2ª cursa dels gitanos, amb dos recorreguts: un de 10km i un altre de 22km, i amb participació folguerolenca, com en Jordi Vila, Xavi Quintas, Joan Bertràn, Jordi Soler, Josep Casadevall, Carles Baronet, Àgata Nogué(3ª classificada en dones), Montse ...

En Carles Baronet ens explica com li ha anat la seva primera experiència en una cursa de muntanya de 22km.

REPTE SUPERAT

Una sortida d’entrenament rutinari pels boscos de Folgueroles amb la meva cunyada Àgata provoca el següent suggeriment per part d’ella: “Carles, hauries de córrer una Cursa de Muntanya algun dia; a principis de Març en fan una a Taradell de 22 kms”.

Donat el meu esperit anticagadubtes la resposta és clara: fet.

Tinc un mes i mig per endavant per adaptar en la mesura del possible les meves condicions de corredor de pista a un tipus de cursa irregular i amb constants canvis de ritme, en definitiva: un repte. Un repte que en el decurs d’aquest curt termini de temps tindrà dues frases lapidaries en el meu subconscient: has d’acabar i has d’acabar amb un temps digne.

Avui ha estat el dia, molta gent a la sortida i uns quants de Folgueroles, les dones: la Montse i l’Àgata; i els homes: en Xavi, en Joan, en Jordi, en Pep i jo. També hi havia en Jordi Vila que ha participat a la distància més curta de 10 kilòmetres.

 Malgrat el compromís de que havíem de sortir lents, “piano, piano”, hem sortit a un ritme ben viu, donat que els dos primers kilòmetres eren practicament en baixada. Ben aviat he vist desaparèixer els dos éssers més propers, els dos cunyats, en Xavi i l’Àgata; fent bons els pronòstics de que eren el dos atletes del grup de Folgueroles en millor forma.

A partir del tercer kilòmetre i pràcticament durant tota la primera hora de cursa, ha estat un constant puixa i baixa, he estat massa valent i optimista avançant la Montse i apretant fort a les baixades fins el segon avituallament. Una cosa no em quadrava en aquells moments al meu cervell: on son en Joan i en Jordi que lògicament haurien d’estar al meu davant.

 I és que l’atletisme és el que més s’assembla a les matemàtiques una ciència exacta, aixó és el que em va dir el primer entrenador d’elit que vaig tenir a finals dels anys 70; i ben aviat primer m’ha adelantat en Joan – al voltant de mitja cursa – i al cap d’un parell de kilòmetres en Jordi, amb qui hem tingut una conversa molt agradable durant un parell de minuts doncs l’avançament s’ha produit en una baixada no gaire pronunciada.

Arribats al segon avituallament –portem una hora i vint minuts de cursa – em torno a trobar amb en Pep; i plantegem junts la pujada més llarga. Són uns moments de crisi per tots dos; en el meu cas, perque em provoca la necessitat de fer un resset al constatar que la més aviat ràpida sortida que he fet, m’obligarà a fer els darrers kilòmetres amb molta prudència si vull arribar en bones condicions.

Al final de la llarga pujada una bona notícia que m’estimula, apareixen familiars, i en concret els nebots que m’animen sense parar; fins que amb en Pep ens plantem davant del tercer avituallament. Reflexionem una mica i cada vegada tenim més clar que s’ha de posar seny i anar regulant, regulant.

Arribats al cim de la darrera pujada, en Pep pateix una rampa i malgrat que reduim força el ritme, em diu que de moment no pot, que faci la meva. Miro al darrera i efectivament en Pep no em segueix.

 Queden 4 kilòmetres i tot baixada, procuro anar a un ritme que les meves cames no em cridin stop. Vaig fent, vaig fent, curiosament em trobo veïns de Taradell coneguts que van passejant amb la família un diumenge al migdia. Tots m’animen i els torno molt content la salutació.

Ja som al casc urbà de Taradell, darrer kilòmetre, de sobte m’adelanta la Montse, a qui havia adelantat feia molta, molta estona; em situo al seu darrera fent la goma a una distància prudent de 5 metres, i fins a la línia d’arribada.

Els darrers 100 metres, miro el rellotge i tots els pensaments en positiu, el repte ha estat superat. He acabat la cursa i l’he acabada en el temps esperat.

A pesar del relat anterior, ha estat dur, ha estat molt dur, però he sapigut adaptar-me a les circumstàncies adverses degut al constant desnivell de la cursa que no m’ha permès desplegar el poc que em queda d’atleta: la gambada.

Gràcies a tots, als que m’heu convençut de córrer, als que m’heu acompanyat durant la cursa, i als organitzadors.

Carles Baronet